Consulteu el bloc d’ASEMIT

Com queda clar al primer paràgraf, el seu bloc “torna” a ser operatiu. Fins i tot agraeixen a la part final del seu escrit, a la persona (que no saben qui és) que ha ordenat tornar als filtres normals.
Crec que queda demostrat que algú va decidir ampliar el concepte de filtre a l’Ajuntament. Algú que, conscient del seu error, ara rectifica. Em sembla correcte.
No demanaré ara cap disculpa, perquè al contrari que d’altres, jo ja tinc clar que la política és dura i que no serà la darrera vegada que algú em digui mentider i comenci a parlar del Prestige, l’Irak i no sé quantes coses més.
Només reafirmar aquí que jo no em dedico a la política per dir mentides. Em puc equivocar, però mai no mentiré deliberadament; mai.
D’un dia per l’altre, els filtres de l’Ajuntament es van ampliar respecte a la categoria d’entreteniment que ja existia amb l’anterior equip de govern. D’això em vaig queixar i avui puc dir que ha servit per tornar a la normalitat, amb uns filtres raonables. Uns filtres que jo defenso per determinades pàgines, però no per les d’un bloc sindical o periodístic.

Aprofitant l’avinentesa, vull aprofitar també per mostrar la meva sorpresa pels comentaris de moltes persones que van de progres i tolerants per la vida, però que creuen que un funcionari és sospitòs abans no es demostri el contrari. “VIVIR PARA VER”. UN BON FUNCIONARI FARÀ UN ÚS RESPONSABLE D’INTERNET AMB FILTRES O SENSE.
Carregar contra ells per justificar la mordassa amb el Saló dels Penjats o el Bloc d’ASEMIT em sembla increïble, i ha servit per retratar algunes persones.

Como es la cantinela de los últimos días no puedo evitar detenerme un momento en la cuestión (aunque en alguna respuesta en el blog ya abordo tangencialmente el tema)
Nuestros adversarios políticos ya tienen la canción del verano con estribillo fácilmente tarareable: el PP de Cataluña se radicaliza.
Por lo visto, hace diez días éramos la mar de majos y ahora resulta que somos unos crispadores.
Tan majos éramos que nuestros amigos de CiU se fueron al notario para certificar que no querían saber nada de nosotros, mientras que dejan la puerta abierta a pactar con Rajoy en Madrid (que es el PP supuestamente más radical según ellos)

Tan majos éramos que toda la izquierda catalana firmó el Pacte del Tinell para excluirnos explícitamente de cualquier posibilidad de diálogo, en un gesto sin precedentes en la historia democrática española y ejemplo paradigmático de moderación dónde los haya.

Si cuando éramos tan majos y “se podía hablar con nosotros” (Montilla dixit) nos firmaron el Tinell y se fueron al notario, ¿qué harán ahora que dicen que nos hemos radicalizado? ¿Nos pegarán en la cara con un calcetín sudado? Porque es lo único que nos queda ya por ver…

Nosotros JAMÁS firmaremos ningún documento para excluir a nadie del diálogo en Cataluña y menos aún nos iremos de notarios para certificar complejos. Al lado de nuestros adversarios políticos, mucho me temo que somos un dechado de moderación.

Aunque el manual sugeriría no responder directamente desde el blog, voy a hacerlo, sobretodo porque Bego alterna la defensa de sus posiciones (algo totalmente legítimo) con el intento de descalificación hacia mi persona.
Es algo típico de la propoganda: la voluntad de etiquetar a las personas y estigmatizarlas.
A mi, en todo caso, las etiquetas me importan poco, como queda claro en mi anterior artículo. Las unas y las otras. Procuro ser consecuente con lo que pienso y ya está.
Como afiliado al PP desde 1994 he tenido tiempo de ver muchas etiquetas; es lo que tienen las trayectorias largas en política. Trayectorias duras y difíciles en algunos momentos, algo muy diferente de los que se suben directamente al carro ganador para desde allí dictar lecciones de ética…

Vayamos a los hechos:

Como señalo en la parte final de la nota de prensa, los filtros existen desde hace tiempo y son aceptables para la categoría de entretenimiento.
El problema surge el pasado lunes, cuando se produce una curiosa “ampliación” del concepto de entretenimiento, que afecta a los blogs, entre otros, de ASEMIT, que lo denuncian (¿a ellos no te atreves a llamarles mentirosos, eh Bego?) la blogosfera tarraconense, o incluso la página web de El Mundo, que no la de El País, por ejemplo.
Por supuesto, TENGO PRUEBAS de que la semana anterior sí se podía acceder a estas páginas con normalidad.
¿Quién decide ampliar el concepto de entretenimiento a estas páginas?
¿Tiene algo que ver el hecho de que en esas páginas se critique a veces al equipo de gobierno?
Eso es lo que pedía aclarar y ya está. Tú no lo haces, sólo me descalificas.

Un último consejo Bego: cuando se decide entrar en política hay que saber aceptar las críticas. A mi me han caído “chuzos de punta” en todo tipo de medios. Otras veces han sido elogios. Es el precio a pagar.
Yo jamás te etiquetaré de ninguna manera, pero de verdad, acepta el hecho de que si entras en el ruedo político estás expuesta a las críticas; no puedes ser político para mandar y periodista para huir de las críticas. Sería demasiado bonito ser político y no lo es tanto.

Quan penso que José Montilla és President de la Generalitat i que Josep Piqué deixa la primera línia política, no puc evitar reflexionar sobre si l’aprovat automàtic s’ha traslladat també a la política. No és qüestió de defensar aquí l’oligarquia, però sí quelcom més proper a allò del “govern dels millors”
Tampoc no és la meva intenció aquí la d’interpretar el que ha passat. El meu compromís amb els lectors d’aquest bloc és el d’aportar elements que no es trobin en els mitjans de comunicació convencionals i tothom em reconeix que l’èxit del bloc radica precisament en això.

Josep Piqué és un polític superdotat, amb una intel·ligència fora del comú. Jo vaig tenir l’oportunitat de ser President de Noves Generacions durant gairebé tres anys i des del punt de vista intel·lectual va suposar tot un repte obrir actes públics abans que ell. No sempre passa això en política; no sempre tens l’oportunitat d’aprendre més enllà dels llibres.
Tot i que ha fet mítings de gran qualitat, el seu millor format és el de la xerrada d’una hora per cent persones sobre una temàtica concreta (el seu ventall és amplíssim i va de l’economia a la política internacional) És aquí on senta càtedra.
Personalment sempre m’ha mostrat un gran respecte. No s’adreçava als joves amb tòpics sobre si som el futur i aquestes coses, sinó que fins i tot, tinc la sensació que pujava la qualitat del discurs davant nostre. És evident que va confiar en mi, en la mesura en que posar un candidat de 30 anys en una capital de província no és una aposta senzilla. Jo això no ho puc oblidar en un mal moment per ell: és qüestió de “chapleta” com diu el meu pare, d’integritat personal.
Alguna idea però, en matèria de comunicació política o estratègia no vaig tenir l’oportunitat de traslladar-la més enllà del Comitè Executiu, que no sempre és el millor espai per aquestes coses, però la sensació de ser escoltat és sempre molt agradable.
La política és totalment irracional. És gairebé sempre sentiments. En un debat absolutament irracional i fet per estigmatitzar el PP (que en teoria havia de guanyar el 2004 a Espanya) com el de l’Estatut, intentar fer un debat racional sobre una part del redactat, no podia ser sinó immediatament instrumentalitzat pels adversaris del PP.
És quan governes que pots fer les coses des de la racionalitat. Coses com lliberalitzar el sector energètic espanyol, prestigiar la diplomàcia espanyola i enfortir la nostra possició al món o explicar l’acció de govern de forma didàctica i entenedora. I és això el que hem de valorar de’n Josep Piqué. Seria molt injust no fer-ho ara.

Alguna vez he explicado en el blog que el contador de visitas es únicamente orientativo porque lo que cuenta son páginas visitadas y no entradas individuales en el blog.
Pero este fin de semana ya hemos llegado a los 500 comentarios (este sí que es un dato del todo fiable) y no puedo estar más contento.
Cierto es que unos 100 son míos, dado que procuro responder a todo el mundo, pero teniendo en cuenta que el blog se inicia el 17 de marzo, son cifras nada despreciables.
Gracias a todos los lectores y en especial a los que dedicáis una parte de vuesto valioso tiempo a comentar lo que aquí dejo escrito.
Últimamente estoy intentando dejar de lado todo tipo de convencionalismos en las opiniones y cada post acaba con 40-50 comentarios. Esa es la linea que voy a seguir.
Soy consciente de que cuando eres político en activo esto comporta ciertos riesgos, pero es que no puedo concebir la política desde el frío cálculo o las medias tintas: si lo hiciera de otro modo no sería fiel a mi mismo ni a los votantes.
Por cierto, amigos de la blogosfera tarraconense: estoy pensando en actualizar el diseño un poquito y es entonces cuando os linkaré a todos. No penséis que paso del tema.

Se refirió a ello recientemente Girauta en LD: la sensación de los socialistas al acabar el Debate sobre el Estado de la Nación era de desánimo. Eso hasta que los medios afines llegaron a la conclusión de que las falsas promesas de los 2500 euros y el traspaso de Cercanías a Catalunya le habían otorgado la victoria a ZP. ¡Qué fácil es pues ganar un debate! ¡Basta sólo con decir un par de mentirijillas y obviar lo que realmente allí pasó!

Reconozco que tengo un pequeño problema con Zapatero; es que no lo soporto.
No es porque sea socialista; sé reconocer las virtudes de los socialistas cuando las tienen: la oratoria de López Aguilar, la inteligencia de Rubalcaba o la sobriedad de Solbes.
Felipe permitió que sus Ministros fueran a la cárcel sin dar él un paso enfrente mientras otros robaban a destajo, pero, ¡qué demonios! allí había un político de raza.
Alfonso Guerra es a la bondad lo que Fidel Castro a los derechos humanos, algo que no impide que su ironía sea casi insuperable.
Pero ZP…¿es que sólo yo me doy cuenta? ¡Es cómo en el cuento del Rey desnudo!
¿Cómo puede alguien ni siquiera llegar a comparar el talento y la calidad de parlamentario de Rajoy con la ñoñería perversa y utilitarista de Zapatero?
Que alguien me lo aclare por favor.

Just abans de començar la campanya electoral vaig tenir l’oportunitat de participar en una taula rodona al Congrés e-democracy sobre els blocs i les NNTT en general a la política.
Entre els participants estava l’ara famós Uriel Beltran d’ERC, que molt em temo que tenia clar de què volia parlar, però no a QUI havia de parlar, perquè entre un munt d’informàtics va criticar les NNTT per “mercantilitzar” la política i va demanar el retorn als Ateneus!!! D’això en dic forces de progrés!!! La gent es va quedar al·lucinada. En fi, que a ERC li espera un futur ple d’expectatives.

Jo vaig dir moltes coses, però la principal té a veure amb la necessitat de tenir molt clar que el bloc es un NOU CANAL DE COMUNICACIÓ, i que com a tal, s’ha de tenir ben present el PÚBLIC O TARGET al que t’adreces i sobretot el REGISTRE que fas servir per arribar al públic. Sinó tens clar això, millor no el facis.

Els holandesos Boogers i Voerman són els únics que han estudiat el perfil del blogger interessat en blocs polítics a Europa: el 75% són menors de 35 anys, el 70% homes (dada preocupant però que espero que no vulguin resoldre els progres amb restriccions a l’ús fins arribar a la quota paritària)
I finalment dades curioses: el 60% busquen blocs afins ideològicament, el 26% van a blocs contraris, bé per entrar en debat o bé per fer una mica la guitza, i un valuós 14% són usuaris ideològicament asèptics.

Vistes aquestes dades, estaran abocats al fracàs tots els blocs que no tinguin ben present el que el blogger, majoritàriament jove espera: alt contingut ideològic sense consignes tipus Telenotícies i possibilitat real d’interactuar amb l’autor del bloc. En canvi triunfaran els blocs que responguin a la filosofia d’allò que Popper va definir com “la batalla pacífica de les idees”

La gent poc intel·ligent es consola pensant que el Bush va arrasar en la seva reelecció perquè un munt de fanàtics evangelistes del Midwest van anar a votar com si fossin una versió cristiana dels Màrtirs d’Al-Aqsa.
Aquesta gent el que no sap és que aquests suposadament rucs i fanàtics grangers de 60 anys i els seus fills dominen molt millor les NNTT que els seus ídols, com el moderat i modern Rubianes, que amb prou feines és capaç de mantenir una mínima educació en un Plató de televisió (això sí, els joves de la JSC amb samarretes seves, que és un gran referent intel·lectual en l’educació per a la ciutadania)
Doncs bé, en una societat sense infoexclusió com l’americana, la xarxa del blocs que va dissenyar Karl Rove va ser fonamental en la victòria aclaparadora de Bush. La gent va poder dir la seva més enllà dels missatges televisius i els pesats dels actors rondinant tot el dia per l’Irak.
Tot i que a Catalunya anem per la vida de moderns i de cosmopolites, el percentatge de persones que fan servir habitualment les NNTT no arriba al 50%. Però això suposo que canviarà (substitució de Montilla mediante) i aleshores tenir una bona xarxa de blocs políticament sòlids serà fonamental en unes eleccions per intercanviar idees amb la gent i no basar la teva campanya en fer-se fotos somrient a l’estil Ballesteros.