Comparto tu sentimiento identitario. Yo también me siento tarraconense, catalán, asturiano y español. es todo compatible.

Pero ya he señalado en este blog que no pienso comentar frases atribuidas a locutores de la COPE si no se me aporta una prueba documental de algún tipo.
El boicot a los productos catalanes, ya sea el realizado desde fuera de Cataluña, como el realizado entre catalanes por no etiquetar en catalán, me parece repugnante.

Atentamente un saludo gracias

M’has dit que el Jordi Roca si que vol venir a la trobada del dissabte, be, estem a dijous. diag-li que es posi en contacte enviant un mail a blocairestgn@gmail.com sino no el podrem informar!

Gracies!

Has tornat!!!! això de tauró és tan fort que ressucita el més pintat.
Avui al Més Tgn surt una carta de la Laura Arnal (que és cert que és pro-CiU) on parla exàctament en els mateixos termes que tu sobre la Processó.
De fet, fins i tot fa referència a que alguns (ella diu, més posats en Romerías, de manera que em puc imaginar qui era) fumaven tan “panchos” o sigui, que de la teva descripció només faltava el cubata, i vés a saber si en algun moment…
Bé, celebro la teva tornada i espero que comentis la jugada per aquí.

Per cert, buscant el teu blog, m’he equivocat i he anat a http://www.alejandrofernandez.com/. T’han fotut el domini, noi

Vaig llegir el teu post sobre els llibres de text i em va agradar molt. Fa temps que rumio escriure alguna cosa al respecte, però no sé si m’atreviré.

El populisme és inextricable amb la democràcia. Quan és la gent qui decideix, esdevenir un personatge admirat és temptador qui-sap-lo. I això és una perversió de la democràcia, tal vegada, però no cal que ens escandalitzem. En el moment què existeixen assessors d’imatge, de discursos, responsables de màrqueting, publicitat… quan en les campanyes electorals entren tant en joc els colors dels cartells, els lemes, etc. estem reconeixent que la campanya electoral va més enllà d’un període per donar a conèixer un projecte: es tracta d’assolir una fama, de donar una imatge -de victòria assegurada, de joventut, de fortalesa… segons convingui-. Això és l’embrió del populisme, després hi ha qui es nodreix només d’aquest recurs i n’explora els límits de la seva viabilitat. I qui tot ho vol, tot ho perd: hi ha a qui se li acaba veient, per més que a alguns els hi costi, el plomero.

Per últim, afegir que és prou d’aplaudir que reconeguis errors propis, una concessió que pocs fan en la política; o si la fan és perquè el que diuen semblaria massa petulant.