Quan les idiomes són “parides” i el que val és només allò que “interessa al ciutadà” acabem en societats consumistes on escriure fent 13 faltes d’ortografia per línia és “guai” i on els objectius són canviar de casa per anar a viure a llocs “fashion” en casetes adosades i comprar-se un Audi.

Una societat, en primer lloc, ha d’estar formada i educada per a la llibertat de decisió, per a la llibertat d’escollir. Sense la capacitat de crítica i anàlisis no fem res i sense cultura ja podem oblidar allò que els va costar tant als nostres pares i avis: sortir de l’analfabetisme cultural, social i idiomàtic que durant segles la societat espanyola va patir.

Ciutadans ha basat el seu discurs, a l’igual que Montilla, en “fer coses per la gent”. Ja ho vaig: Ciudadanos revisarà que tots els Ajuntaments tinguin la bandera espanyola que és el que realment interessa els ciutadans.

No qualifiquis de parides les formes de pensar diferents a la teva: si fem memòria històrica els dos bàndols van assassinar, massacrar i condemnar molta gent perquè allò que pensava i creia eren “parides” que anaven contra la veritat única. Vigilem.

gràcies per l’aclariment (tot i que és evident que no ets cap antisistema)
Per cert, quan es va votar la Constitució es va refrendar la monarquia. I t’ho diu algú que no té problemes per declara-se monàrquic circunstancial i admirador del sistema nordamericà.
No tinc tampoc problemes per acceptar davant del que dius, que la Monarquia mai no es vota. S’implanta i després es comença a votar(quan és democràtica) És així.

Amb tot això no sóc un antisistema: tenim un estat que és el que tenim, i millor o pitjor, ha aconseguit que visquem de manera més o menys còmoda, i jo amb això ja estic content. I reconec que el món ha avançat gràcies a valents i a persones que han volgut canviar el què hi havia.

Pel què fa als morts, màxim respecte i evitar que n’hi hagi més, trobo jo, és important

Resumint, no estic d’acord amb el teu concepte de legitimitat (sobretot quan parles d’ETA)
La comoditat a la que et refereixes és la que ha costat per consolidar-la en el passat milers de morts i crec que cal valorar-la.
En l’aspecte dels sentiments ja no et puc dir res, perquè són els teus i em mereixen el màxim respecte.

Quan es fa la Constitució, la consulta es va formular a tots els espanyols i allò que vinculava si s’aprovava o no era el resultat dels espanyols. És a dir, és estèril que a la Constitució es digui que la sobirania recau sobre el poble espanyol: això ja se sabia abans de votar-la, perquè si en algun poble-regió-ciutat-comarca-país-nacionalitat històrica-nació-digueu-li-com-vulgueu hagués guanyat el NO, s’haguessin acabat empassant igual la Carta Magna.

La Constitució d’entrada també és inconstitucional perquè parla de la igualtat dels drets i a l’ensems reconeix una figura privilegiada com és el monarca i els seus successors i familiars. Però això ja és voler filar prim i allunyar-se del tema. Com també deixaré al marge el tema que els que hem nascut en ple felipisme tampoc l’hem votada ni se’ns ha preguntat res.

Tornem doncs a la qüestió del referèndum de la constitució: qui legitima aquest referèndum? Aquesta pregunta pot anar més enllà: qui legitima els estats i el poder? En algun moment o altre apareix la violència considerada legítima dels estats, això és innegable. No és que l’Exèrcit sigui l’únic que mana, però aquí a Espanya la situació legal és una mica estranya per això del rei -que és qui té el poder màxim però és com si no estigués autoritzat a exercir-lo, una cosa molt peculiar-. Els estats s’han format tots perquè algun exèrcit, o una part de l’exèrcit, o combatents diversos han consolidat una conjuntura estable. I les democràcies, la participació del poble, és una manera de legitimar això. Però el poble tria a posteriori, quan l’estat ja està fet. Per tant, podem parlar de governs legítims o no, però, i els estats, ho són, de legítims? Segurament no. Però segurament, també són necessaris. Ens n’aniríem a una qüestió filosòfica de fons, sobre quin dret tenen uns individus d’imposar unes normes a uns altres, o de mantenir un determinat control. Al final de tot, jo concloc que la legitimitat absoluta no existeix. Però els estats són necessaris -és la meva opinió i crec que és meridianament clar, tot i que algú ho negarà-, per tant allò que donaria més grau de validesa a un estat és l’estabilitat. El control, la pau. Per exemple, les màfies són legítimes? No, evidentment, però donen una certa estabilitat que de cara a la gent les legitima. I quan s’intenta combatre-les, l’hem liada. Trets, sang, venjances…

En el cas d’ETA, no té legitimitat perquè maten a sang freda, per l’esquena, a gent pacífica. Si enlloc de terroristes parlessim de guerrilles que es fessin amb el poder i la cosa acabés amb revolució popular i es fessin amb el poder ja ho crec que en tindrien, de legitimitat. Una altra cosa és que això convingui o no. Acaba manant el que la té més grossa.

I si la immensa majoria dels catalans volguéssim la independència i ens llancéssim al carrer i li talléssim el cap al Delegat del Govern i prenguéssim per la força el control i tinguéssim alguna mena d’organització pseudocastrense o paramilitar i superéssim les reprimendes i intents de sufocació manu militari de l’exèrcit espanyol, acabaríem tenint independència i legítima, digués el que digués la Constitució. Ara bé, això al meu parer seria una animalada, voler la independència seria un perjudici enorme quant a degradació del país per a aconseguir-la, no perquè separats d’Espanya no poguéssim sobreviure, que sí que podríem.

Catalunya és Espanya, no perquè sigui legítim, o perquè sigui necessari, o perquè sigui motiu d’orgull o de vergonya. Senzillament, perquè és el que hi ha, i canviar-ho costaria Déu i ajut.

Però les armes les tenen ells i la comoditat, nosaltres. Jo no mouré un dit i seguiré sent espanyol. O el que toqui. I content.

La Constitución sirvió para dotar a las autonomías no para que éstas a su libre albedrío discutan o alteren el orden creado.

Reproducción de la noticia del 03/10/05
http://www.20minutos.es/noticia/52965/0/Estatut/Ibarra/recurso/

“La solidaridad interterritorial no se ejerce de región a región, sino en virtud de lo que el Estado considere necesario hacer, a través de su mecanismo presupuestario, para que el mandato constitucional pueda ser cumplido”.

España “no es una nación de naciones, porque una cosa es lo que uno se siente y otra cosa es lo que se es. Uno puede sentirse republicano y creer que España es una República, pero el único problema es que la Constitución dice que España es una Monarquía Parlamentaria”. Si se quiere que España sea una República lo que hay que hacer “no es un estatuto, sino plantear una reforma de la Constitución”, algo que, no hace Cataluña, porque “no va de frente”.