Com a aperitiu d’un article que tinc pensat penjar sobre l’avortament, i des de la convicció moral profunda de la necessitat d’incidir en la denúncia del que està passant (especialment a Catalunya) amb el tema de l’avortament, us deixo un enllaç d’un magistral article redactat pel meu amic Joan Maria Piqué. Us ho recomano. Feu’ne difussió i mulleu-vos davant la immoralitat.

El bon amic Jordi Salvat (llàstima que no s’estimi Espanya tant com jo, je, je) em va enviar un meme sobre consells per tenir un bloc eficaç que no vaig respondre immediatament.
Em disculpo i a canvi, com que sé que El Saló del Penjats és en part un fill del Jordi, he decidit penjar una sèrie d’idees i propostes que crec necessàries per tal que el Saló no acabi perdut “en la noche de los tiempos”

Sé que algunes de les coses que diré potser no agradaran. Sobretot una, que destaco ben clarament que és una informació d’una font periodística que no puc revelar. Però és que estic obert a debatir-ho amb tothom si considereu que no és una informació certa.

1. A Internet, i sobretot si parlem d’informació, el fonamental és la INFLUÈNCIA. Influència que s’aconsegueix quan al costat de la informació es fa opinió que, sense fer amarillisme, contextualitza el sentit profund d’aquesta informació. Les cròniques de l’Enric Juliana a LA VANGUARDIA tenen aquest valor, per posar un exemple. Els diaris locals, que no acostumen a tenir una línia política definida, no permeten al redactor novell exercir aquesta influència, que es reserva sempre per a les primeres espases. Darrera l’anonimat (que permetia poder parlar sense por) però sense abusar-ne d’ell, El Saló dels Panjats va arribar a tenir influència, perquè es feien lectures polítiques més enllà dels teletips i les rodes de premsa. Els periodistes locals donaven el millor de si mateixos interpretant la política tarragonina de manera plural. Hi van haver moments de gran nivell periodístic.

2. Aquesta influència va provocar això que ara tant es repeteix de la possibilitat de “morir d’èxit” Van començar els anònims difamadors i el Saló es va convertir en referència del debat polític a tots els nivells. Els millors moments del Saló van coincidir amb les Eleccions Municipals, on encara es mantenia un equilibri suportable entre escrits de qualitat i anònims difamadors.

3. Tot diari hauria d’aspirar a ser crític amb el poder polític, més que amb l’oposició (tot i que l’oposició també pot rebre, faltaria més). L’arribada al govern del PSC ha coincidit amb la descapitalització del Saló, tant de personal com en els continguts, cada vegada menys influents. Un dia, un anònim va dir que l’entrada de diversos periodistes a l’Administració Pública com a càrrecs de confiança era la manera d’anar silenciant la gent, sobre la base humanament comprensible de la diferència brutal de sou. Ho vaig trobar demagògic i així ho vaig escriure, PERÒ L’ALTRE DIA, UN PERIODISTA LOCAL EM VA CONFIRMAR QUE DES DEL PSC S’ESTÀ DIENT “SI ET PORTES BÉ AMB NOSALTRES, POTSER TU TAMBÉ PODRÀS ENTRAR DE CÀRREC DE CONFIANÇA”. La temptació és massa gran.

4. La meva conclusió, ja sé que discutible, és que el Saló dels Penjats s’havia convertit en un instrument més delicat pel Govern que per l’oposició, i alguns han actuat i se l’estan carregant, a poc a poc i sense que es noti gaire, en el més important, la seva capacitat d’INFLUÈNCIA. Molta culpa tenen els anònims insultants i difamadors, que han provocat que ara es tanqui El Saló als anònims i s’acabi el debat. Tal i com recomana Joan Miquel Carrillo, crec que seria molt millor un moderador i això conectaria amb les propostes de futur que volia posar damunt la taula:

A: El Saló dels Penjats només tindrà futur si es converteix directament en Diari Digital d’informació política de Reus i Tarragona, amb publicitat i organització professional. TENIU LA MARCA CONSOLIDADA, LES VISITES, EL PRESTIGI. NO PERDEU EL TEMPS O LA MARCA S’ACABARÀ.

B: en ell, a l’estil de LIBERTAD DIGITAL, E-NOTÍCIES, EL SINGULAR, etc. etc. els periodistes gestors podran alternar l’opinió signada amb la notícia amb influència, anònima però respectuosa. Podran també moderar comentaris repartint responsabilitat.

C: si de debò els periodistes tarragonins creieu que les NNTT són el futur, podeu fer un pas endavant, amb audàcia, amb menys victimisme pels (vergonyosos) sous que us paguen i generant el vostre propi valor afegit. Tant de bo jo poguès posar publicitat al meu bloc. Vosaltre sí podeu. Vosaltres podeu guanyar-vos la vida (si més no un petit sobresou) amb un diari digital tarragoní i continuar amb la vostra formació per escriure cada vegada millor i ser més rellevants i independents dels polítics.

ESPERO QUE AQUEST POST, JUSTAMENT ABANS DEL SOPAR DELS BLOCAIRES TARRAGONINS ENS ANIMI A LA REFLEXIÓ!!!

Las razones y excusas que esgrime el PSC para justificar que Montilla lleve a sus hijos a carísimas escuelas privadas y cristianas, a parte de patéticas, esconden lo esencial, que al final explicaré.
El probleme no es que Montilla escoja libremente (está en su derecho) El problema es que en la retorcida mente de estos arquitectos del “HOMBRE NUEVO”, no olvidemos la procedencia maoísta del señor en cuestión, la construcción de una Nueva Sociedad se fundamenta precisamente en la existencia de dos redes educativas compltamente diferenciadas: la del común de los mortales (cutre, de aprobado automático, colectivista, sin autoridad del profesorado y mera transmisora de prejuicios progres) y la de la “nomenklatura” la élite gobernante, es decir, tipos como Montilla.

Porque ahí reside la clave, la diferencia entre los izquierdistas como Montilla y los liberales como todos nosotros: mientras que para acceder a lo bueno Montilla y cia sólo contemplan escalar en el Partido y formar parte de esa nomenklatura, lo que para el liberal debe permitir mejorar en la vida es el esfuerzo, el mérito y el talento.
Montilla, como los viejos jerarcas de la URSS, jamás hubiera podido enviar a sus hijos a esas escuelas por su ingenio, currículum o espíritu empresarial (a falta de currículum)
Sólo lo puede hacer a través del poder político, mientras condena a sus vecinos de poblaciones como Cornellà (de la que fue Alcalde) a un sistema público cada vez peor.

PARA SUS HIJOS, MONTILLLA EXIGE VALORES CRISTIANOS, DISCIPLINA EN LAS AULAS, MERITOCRACIA, DURAS EVALUACIONES (LO QUE PEDÍA EL PP PARA LA PÚBLICA);
PARA LOS HIJOS DE LOS OBREROS VOTA Y APRUEBA EDUCACIÓN PARA LA CIUDADANÍA, MEDIOCRIDAD, APROBADO AUTOMÁTICO Y FALTA DE AUTORIDAD DEL PROFESORADO.
Lo dejo porque sólo pensarlo me pongo de mal humor…

Ahir, durant el Plenari de Pressupostos ho vaig comentar: per al PP el més còmode seria dir que el nou govern està en mans dels independentistes i totes aquestes coses que s’acostumen a dir per simplificar el missatge polític.
Seria sense dubte, el més fàcil. Però no puc. I no puc perquè cada dia comprenc menys el paper d’ERC al govern de Tarragona. En un Pressupost amb un increment de la despesa corrent d’un 7% i un 48% en l’Àrea de Presidència (on ara posen al servei de la imatge de l’Alcalde fins i tot Relacions Ciutadanes) els únics que baixen són Patrimoni i Turisme. És cert que no baixen molt, però sembla ser que els regidors d’ERC són els únics que s’apreten el cinturó; això no em preocuparia sinó fos perquè quan dic que se sacrifiquen ells en realitat ho fan dos àrees de gestió tant importants com Turisme i Patrimoni, que han experimentat en 8 anys un creixement pressupostari de fins al 200% i que ara s’estanquen.
La promoció de la ciutat de Tarragona és ara la Promoció personal del Sr. Ballesteros i els recursos van tots a la seva àrea. Perquè permet això el Sr. Sergi de Los Ríos?
Ahir deia fent broma que no m’estranya que l’Alcalde digui somrient que el pacte amb ERC va sobre rodes…”¡¡ya te digo!!” Mai es trobarà un pacte tan barat pels seus interessos. I la resposta del Sergi de los Ríos és un somriure i que això és “una nova manera de fer” la seva frase favorita.

Jo no sóc ningú per dir-li a ERC com ha de negociar el seu pacte de govern, però és evident que el seu paper pot acabar diluït. Nadal mai no inaugurava les coses de la nostra àrea i en canvi Ballesteros…en fi, ja sabem com li agraden les inauguracions.

Ahir, el Sergi de los Ríos comentava que el que jo volia era erosionar la relació entre els dos socis de govern. S’equivocava: jo ja tinc clar que són molt amics i que somriuen molt junts. Jo el que volia era denunciar que, tot i tenir més càrrecs de confiança que els que tenia el PP, tindran menys recursos per a la promoció de Tarragona. Sergi de los Ríos és intel·ligent i sap perfectament que tinc raó. No pot desmentir aquestes dades i es refugia en arguments polítics com si jo fos l’Aznar i ell Carod Rovira. No estem parlant de la relació ERC-PP en política nacional. Parlem de la promoció de la nostra ciutat i de com es pot perdre una feina de 8 anys reconeguda també pel Sr. De los Ríos, cosa que li agraeixo.

Soy de los que piensa que uno de los errores de la segunda legislatura de gobierno del PP no fue aquello de la “radicalización”, sino precisamente el freno a las reformas necesarias.
Por ejemplo, en la primera legislatura se congeló el sueldo de los funcionarios. Se aseguró que eso sería una auténtica hecatombe para el PP; al final se demostró que era una reforma necesaria para el país y así ganamos las elecciones por mayoría absoluta.
Entre 2000 y 2004, el debate sucesorio y el asunto Irak retrasaron la tramitación e implementación del Plan Hidrológico (nadie en el Ebro pudo comprobar el efecto de las inversiones, con las que otro gallo hubiera cantado)
Por otro lado, la presión popular (incluida la de CiU, más pendiente de separarse del PP que de defender la modernización de España) supuso la desnaturalización de la reforma laboral, tan necesaria para acabar con determinadas prácticas fraudulentas en el sur de España (Plan de Empleo Rural etc.)
Y lo peor de todo, una Ley de Calidad de la Educación que jamás llegó a ponerse en marcha mientras algunos buscaban un consenso entre quienes jamás se lo proporcionarán al PP…El resultado: el sistema educativo español ya es el peor de Europa, a golpe de aprobado automático y mediocridad montillil a la carta.

Digo esto porque Sarkozy se enfrenta ahora al mismo chantaje que sufrió por entonces el PP. El presidente francés debe elegir: o aplicar el programa por el que fue elegido con aplastante mayoría, o ceder al chanteje de los que jamás le votarán y sólo buscan vivir del cuento.
Espero que Sarko se mantenga firme y continue con la tan necesaria revolución liberal en un país absolutamente esclerotizado como Francia, en el que la deriva radical de izquierdas hundió a los socialistas y situó a Le Pen en una segunda vuelta presidencial iniciando una crisis de valores que sólo políticos valientes pueden reconducir.
Algo que pronto será necesario en Cataluña (escribiré algo al respecto en los próximos días) y que en el país vecino debe seguir liderando ese Napoleón moderno que es Sarkozy.

Vaya por delante que, tras unos momentos iniciales de estupor y risa, no he podido evitar compadecerme de la Portavoz de Educación del PSOE de Aragón, Isabel Teruel, tras su alucinógena intervención parlamentaria, que le ha valido la destitución inmediata de su puesto.

Cuando digo que me ha dado pena lo digo sin ningún atisbo de ironía; parece una buena chica, a la que pusieron en un puesto muy por encima de sus capacidades. Porque políticos mediocres los hay a miles, pero los mediocres listos se suelen esconder y llegan a eternizarse sin haberse enfrentado personalmente a ningún desafío serio.
Y eso es precisamente lo que me enternece de ella, la ingenuidad con la que afronta ese reto, su voz dulzona y melosa (con un acento maño que tanto me ha recordado a mis años vividos en Huesca) absolutamente naïf, que se dirige al Presidente de la Cámara como si estuviese en una cena de amigos: “cariño mío, lo que tú quieras” le suelta.

Pero hay en la parte final de su intervención (a partir del minuto ocho) un comentario que invita a la reflexión: su apasionada defensa de la asignatura de Educación para la Ciudadanía, su constante apelación a “la necesidad de que los jóvenes aragoneses puedan enfrentarse al mundo”
Lo digo porque si algo destaca en Isabel es la sensación de que hasta ayer, jamás había tenido que enfrentarse a la dureza de la vida real, y mucho me temo que el “buen rollito” el “karma” y las sonrisas cómplices de nada le van a servir ahora tras la cruel y tajante destitución que acaba de sufrir.

Y es que la intervención de ayer de Isabel Teruel es en sí misma “Educación para la Ciudadanía”: pensamiento débil, infantilismo, educación comprensiva de tipo colectivo, ausencia de bagaje intelectual clásico y mucha, mucha mermelada.
Isabel realmente creía hasta ayer que los discursos buenistas y edulcorados eran de verdad: ELLA REALMENTE LO CREÍA. Cuando alguien vive en un balneario de paz y choca con la realidad, el golpe es fatal. Eso precisamente les puede pasar a los niños y niñas de la generación del aprobado automático: cuando salgan del sistema educativo chocarán con la dura realidad; les habrán engañado, como alguien engañó en su momento a Isabel.

A Isabel Teruel le deseo de todo corazón que continue su carrera política en el Parlamento Aragonés, que sea fuerte en este duro trance y que extraiga sus propias conclusiones sobre la crueldad de la política. Insisto, se lo deseo de todo corazón y sin atisbo alguno de ironía.