JOAN MARIA PIQUÉ
No sabia si dedicar-li un article al Joan Maria Piqué després del seu recent fitxatge com a Cap de Premsa de l’Artur Mas. Tal i com estan les coses mai no saps si li farà s cap favor des de la meva posició polÃtica.
La raó per la qual he decidit escriure sobre ell ha sigut la lectura d’una suposada notÃcia sobre opinions que va manifestar al Saló dels Penjats fa temps. Dic suposada notÃcia perquè analitzant el que allà es diu no puc entendre que pugui ser considerada com a tal, però ja fa temps que, en segons quines coses, em sento una mica marcià a Catalunya i una d’elles és el l’anà lisi polÃtic que es fa aquà de les coses més trivials.
No em molestaré en dir això tant tÃpic de “malgrat les discrepà ncies que tenim…” Em fa rà bia començar aixà les descripcions. El Joan és independentista i ja està . Entre els amics sobren les disculpes.
Comparteixo plenament el que diu d’ell el Salvador Sostres (recullo l’article del blog de l’Isaac Albesa) És com si l’hagués escrit jo mateix, si exceptuem la frase final, per motius evidents (tot i que no tant; això de guerrer m’agrada)
Jo he pogut comprovar en primera persona moltes de les coses que diu Sostres: la seva integritat, la seva intel·ligència fora del comú, la capacitat de treball i la lleialtat personal absolutament insobornable. Insisteixo: absolutament insobornable.
Vull destacar això perque Joan Maria és un periodista atÃpic a Catalunya i a Espanya perquè no és neutral. El problema és que ningú no ho és en realitat, i aquà rau la hipocresia col·lectiva.
Alguns dels “periodistes” més sectaris que conec, van per la vida de neutrals i encara s’atreveixen a dir que gent com el Joan Maria són sectaris. Gent de l’”Escola Bolaño” s’atreveixen a criticar algú que mai no ha amenaçat ni humiliat ningú en l’exercici de la seva professió (i sé del que em parlo) i que en canvi sà que ha conegut els efectes del “talante” en la seva mà xima expressió.
Joan Maria Piqué no és neutral. Clar que no. No es pot ser neutral quan es defensa la vida humana, per exemple. Joan Maria Piqué no creu que la veritat sigui relativa. La veritat existeix i ell prou bé que ho sap.
Joan Maria,
et dedico aquest article perquè la decissió que vas prendre tenia certs riscos com la indefensió que en ocassions provoca l’entrada en l’esfera pública, ni que sigui amb xorradetes com les que surten a l’article. L’Artur Mas ha demostrat després de l’Estatut i el Notari que és capaç d’encertar alguna vegada.
Ara, a gaudir de la plena vocació. No hi ha res més gratificant a la vida.
9 de maig, 2008 - 10:10 am
D’acord amb l’article. En Joan és un gran periodista, am ideals i que no s’amaga…tot el que es pugui dir en contra és o enveja o sectarisme e l’altre costat. à min, i visca Catalunya!!
11 de maig, 2008 - 6:01 pm
Alejandro,
No conec en Joan Maria Piqué però comparteixo el que dius sobre els periodistes, ningú no és neutral i té un cert valor afegit aquell que reconeix públicament que no ho és, em recorda en certa mesura i salvant les distà ncies a en Paco Marhuenda, a qui he defensat en el meu blog en certs moments.
És evident que a Catalunya especialment, on hi ha una evident apagada informativa, seria saludable que es comencés a saber a què ens hem d’atenir quan llegim la informació. És lamentable comprar un diari i no saber quina part del diari és verÃdica i quina manipulada.
Aiii, si és que tu com a polÃtic professional ho deus conèixer bé, que els periodistes tenen fonts d’informació i després publiquen el que creuen que beneficia als seus amics, això passa sempre i crec que siguin del partit que siguin sempre acaben deixant veure les seves preferències, el que és fastigós és que vagin d’imparcials, com si la seva opinió haguès de ser més valuosa, oi??
A mi m’agrada la gent que diu el que pensa, i que ho diu peti qui peti i siguin quines siguin les conseqüències, si tots els periodistes actuessin aixÃ, les coses serien molt diferents, hi hauria pluralitat de veritat, i no el sucedani que tenim.
N.B.: he escrito en catalán porque el artÃculo estaba en catalán, pero me resulta muy extraño dirigirme a ti en una lengua que no sea castellano, es curioso…