Mentre la crisi econòmica no generi problemes seriosos de conflictivitat social derivats de l’atur (malauradament poc trigaran a aparèixer) l’esquerra continua fent el que millor sap: propaganda política.
L’esquerra sempre s’ha mostrat molt més hàbil en escenaris on la política mana sobre l’economia, i només perd quan l’economia passa a primer pla. Per això continuen esgotant els estereotips “la culpa de la crisi és de Bush” i coses semblants.
Mentrestant, a Catalunya, l’esquerra torna a construir una perfecta operació de propaganda política, apurant totes les possibilitats abans la crisi ja no els hi permeti. És la història de la “Sociovergència”, una nova trampa en la que, indefectiblement, tornarà a caure Artur Mas, com li va passar amb l’Estatut.

Primera aseveració clau: pels arquitectes del tripartit, aquesta forma de Govern de “l’esquerra plural” és una aposta de transformació social de Catalunya que necessita dues dècades per consolidar-se (i enfonsar el país, afegeixo jo)
Per molt que es digui, per a ERC, PSC i IC el tripartit és l’aposta prioritària de govern que només abandonaran si no els hi queda més remei, és a dir, si no sumen 68 diputats. I mentrestant, faran trobades secretes amb gent de CiU i els faran veure que han canviat d’opinió i tal, però és mentida. La qüestió és sumar 68.
Ara, en plena caiguda lliure d’ERC i IC, només podran sumar 68 si el PSC puja 8 ó 10 diputats convertit en pal de paller de l’esquerra catalana, conscients que la concentració de vots a la força més votada representa molts més escons amb la Llei d’Hondt. Però per aconseguir això només falta una cosa: portar Montilla al programa “Cambio Radical” i convertir-lo en estadista català. Coses més difícils s’han vist.

A aquesta operació s’ha sumat entusiasta Unió Democràtica, que necessita tocar cuixa JA i no en dos anys. Primer va ser Rigol, amb la foto els “ex” recolzant l’estadista d’Iznájar i ara toca la sociovergència, definitiu assalt de Montilla a la centralitat i el recolzament de la classe empresarial i mediàtica catalana.

Diuen que és una mena de “Grosse Koalition” a la catalana, però hi han matissos que diferencien totes dues operacions. El primer és que a Alemanya primer es van fer eleccions. Va guanyar Merkel, per poc, però ningú no va discutir que la coalició la lideraria ella. Aquí no, la “sociovergència” (atenció, primer “socio” després “vergència” fet no casual) la presidiria qui va perdre les eleccions “per salvar Catalunya de la crisi” en un exercici de responsabilitat.
Montilla no té cap intenció de fer una “Sociovergènca”. Sí que té en canvi moltes ganes d’institucionalitzar-se com a President i arribar a les eleccions en una posició de sortida que li permeti tornar a sumar 68 amb les seves marques blanques de l’eix esquerra.
Montilla va treure un resultat desastròs el 2006 i només la suma el va salvar. La clau d’aquell resultat va ser el fet que ningú li veia els atributs d’un President de la Generalitat de Catalunya. Això només ho pot aconseguir la combinació d’una bona operació de màrqueting polític, la manca de perícia de Convergència i les misèries d’Unió. I van per bon camí.

En el que sin duda alguna es desde ya mismo y por su brillo y sencillez, uno de los posts del año, mi buen amigo Carlos López, autor del blog de referencia Archipielago Duda y demasiado inteligente para ser político (aunque algunos intentaremos que algún día se atreva) nos explica qué es en realidad la izquierda.
Leyendo su post comprendo perfectamente porqué me ubico en el liberalismo de derechas y añado un elemento más: nunca me ha obsesionado el poder político ni controlar a la gente. Por eso no soy de izquierdas ni tampoco formo parte de los “socialistas de derechas” o “derechistas socialistas” que tanto abudan.

Me apasiona la batalla de las ideas, pero no la imposición de éstas a través del poder político. Todos los funcionarios con los que he trabajado podrán dar fe de ello.

Después de haber tenido que sufrir durante tantos años que desde la corrección política de izquierdas se nos imponga constantemente un bozal censurador, después de haber tenido que aguantar que se nos llame machistas, racistas, xenófobos o enemigos del medioambiente ante cualquier discrepancia o broma coloquial sobre esas cuestiones, sólo nos faltaba ahora la irrupción de la corrección política en la derecha.

La reacción en algunas de nuestras propias filas ante la expresión de Rajoy sobre el desfile de las FFAA me parece inquisitorial y vergonzante: no, si ahora resulta que Rajoy va a ser un separatista radical y el tapado para dirigir ERC en el futuro.
Aquellos que combatimos la corrección política de la izquierda desde la derecha, no podemos consentir que sobre la idea de España se funde una nueva corrección política que estigmatice y señale con el dedo. Eso no es liberalismo, ni tolerancia, ni sentido del humor.